COGITO ERGO SUFFRO. QUAN PENSAR MASSA FA DOL

Traçar un balanç de l'aventura intel·lectual de l'home a Occident equival a resseguir el desenvolupament de la racionalitat a través de l'exercici del dubte: la filosofia, la ciència, la psicologia, han fet servir el dubte i la seva superació com a instrument d'investigació i metodològic privilegiat.
Però què passa quan intentem aplicar el “cogitocentrisme” a la pràctica, a la vida quotidiana, davant d'eleccions i situacions que són en si mateixes irreductibles a la lògica i al raonament més ferm?
Caiem en un parany, en un autoengany, en una autèntica "psicopatologia de la vida quotidiana": ens il·lusionem que podem resoldre una crisi amorosa, un dubte hamlètic, una decisió crucial recolzant-nos en la claredat tranquil·litzadora del sil·logisme, o, a l'extrem oposat, busquem la certesa en les "veritats revelades", religioses, científiques o ideològiques. Des d'una eina infal·lible, el cogito es converteix així en un obstacle insuperable, font d'incertesa si no de patiment psicològic, fins al punt d'assumir formes patològiques.
En aquestes pàgines, Giorgio Nardone combina els pressupòsits teòrics amb la investigació clínica, proposant solucions terapèutiques "adaptades al problema" i inspirades en el model estratègic. Arran de Kant, cal “reorientar” estratègicament el pensament per redescobrir el seu potencial: en comptes de buscar respostes obstinadament, ens hauríem de preocupar per formular millor les preguntes.