De la sospita a l'engany paranoic

La sospita és la base de moltes molèsties, i poques malalties són tan populars com la "fòbia social". Al llarg d'un continu, que pot arribar a ser descontrolat, la sospita va des de la timidesa fins al deliri, des del malestar, que no compromet greument la qualitat de vida, fins a la patologia manifesta, amb efectes impedidors en la vida quotidiana.
Els que sospiten de por, sense proves fundades, només sobre la base de simples indicis, reals o presumptes, que una persona, un esdeveniment o una entitat superior (Déu, destí, destí...) produeix danys o perills per a la pròpia persona o per els teus propis interessos. L'actitud sospitosa és la de qui percep la realitat amb por i sentiments hostils, madurats, aquests, a partir d'experiències negatives realment viscudes o fins i tot només imaginades.

Els que sospitan estan obligats a estar sempre vigilants, disposats a defensar-se d'alguna cosa que pugui passar en qualsevol moment. I el "alguna cosa" sempre és negatiu. El paranoico té la certesa que la seva sospita és sensata i justificada: no té els dubtes, propis de l'obsessiu, té certeses inquebrantables. És precisament el dubte versus la certesa el que constitueix el factor discriminant entre la ideació obsessiva i la paranoica. La certesa és la font del pensament paranoic, que converteix el coneixement subjectiu en objectiu, és a dir, en Veritat absoluta.

Molts estudiosos (Fischhoff, Thinès, Costall, Butterworth, etc.) han destacat com la ment humana tendeix a "veure" la certesa més que la incertesa. L'home necessita, de fet, curar el dubte i la por que això comporta, ancorar-se a l'aparent seguretat que comporta una certesa, fins i tot presumpta.

Tot s'interpreta racionalment amb una única lògica categòrica, que produeix una creença estructurada que no cal verificar sinó només confirmar. La certesa de la mala fe dels altres dóna suport a comportaments sospitosos, evitants o agressius que, inevitablement, estimulen la desconfiança o l'agressivitat en l'interlocutor: la prova provada que les seves sospites estan ben fonamentades!

la paranoia es caracteritza per definició per la desconfiança en la relació entre un mateix i els altres. La barreja de por i dubte, que esdevenen desconfiança i recel, de vegades condimentada amb ràbia i/o vergonya, es pot expressar en tres reaccions:

la reacció dels que es defensen per endavant, amb evitació o aïllament;
dels que es defensen atacant, tant verbalment com físicament;
dels que deliran.

La intent de solució (és a dir, el pensament i/o la conducta disfuncional que actua el subjecte, en la creença que és la millor reacció a utilitzar en aquesta situació) fonamental i típic, que sustenta l'estructura del trastorn paranoide -segons el que va sorgir de la nostra investigació- és el defensa anticipada o excessiva envers els altres.
És a dir, la persona reacciona de manera excessiva davant la més mínima provocació tal com la sent, o la descodifica, com una agressió, o bé percep de manera qualitativament errònia quelcom que, de fet, no és ni una agressió ni un rebuig.

Paranoia d'un mateix. La certesa paranoica pot afectar no només la relació entre Jo i els altres, sinó també la relació que la persona té amb si mateixa. Les persones que cauen en aquesta variant se senten equivocades constantment i el que faci, encara que sigui positiu, serà experimentat negativament: per a ells "l'èxit és zero i el fracàs és doble". L'estat d'ànim sovint és deprimit, fruit d'una idea lineal i sobretot segura: "No puc confiar en mi".

L'engany. La persona es defensa d'alguna cosa que no existeix, excepte en la seva ment (sospita de trames, veu enemics per tot arreu, agafa pistes on no n'hi ha). El deliri paranoic construeix una realitat inventada que produeix l'efecte concret de defensar-se d'una cosa que no hi és.

La diferència entre la salut i la patologia psíquica -entre la sospita -entesa com a hàbit de sospita -la desconfiança obsessiva i l'intrusió en el deliri total- es troba doncs en un augment quantitatiu, més que en la diferència qualitativa de la disfuncionalitat. Els mateixos “mecanismes”, en dosis diferents, creen quadres disfuncionals o francament psicopatològics que necessiten intervencions diferents, dirigides i fetes a mida.
També per a aquest trastorn/patologia, els resultats mostren, de fet, la major eficiència i eficàcia d'aquest model d'intervenció respecte al variat "mercat" de la psicoteràpia, confirmant el que ja s'ha publicat respecte a altres àrees patològiques.

Dra. Emanuela Muriana (Psicoterapeuta Oficial del Centre de Teràpia Estratègica)
Dra. Tiziana Verbitz (Psicoterapeuta Oficial del Centre de Teràpia Estratègica)

Bibliografia:
Muriana E., Verbitz T. (2017), Si ets paranoic, mai estàs sol, Alps.
Muriana E., Verbitz T., Pettenò L., (2006), Les cares de la depressió, Ponte alle Grazie
Muriana E., Verbitz T., (2012), Psicopatologia de la vida amorosa, Ponte alle Grazie.
Nardone G., Balbi E., (2007), Navega pel mar sense saber el cel, Ponte alle Grazie.
Nardone G., G. De Santis (2011), Cogito ergo pateixo, Ponte alle Grazie.
Nardone G ,. (2014), L'art de mentir-se a un mateix i als altres, Ponte alle Grazie
Zoja L., Paranoia. (2011), La bogeria que fa història, Bollati Boringhieri.
Wittgenstein L. (1999), Sobre la certesa. L'anàlisi filosòfica del sentit comú, Einaudi.